Elecciones 2019

La regulació de les eleccions al Parlament Europeu la recull l'Acta de 1976, relativa a l'elecció dels representants en l'Assemblea per sufragi universal directe. En aquesta Disposició, s'estableix que les eleccions són convocades per les autoritats nacionals competents. Així, en el cas espanyol, ho han sigut per Real Decret.

El procediment electoral pel qual es regeixen aquestes eleccions està recollit, en els seus aspectes principals, en el títol VI (arts. 210 i seg.)) de la Llei orgànica del règim electoral general.

Des de 1979, els diputats són triats per sufragi universal directe per un període de cinc anys. Espanya segueix un sistema de llistes tancades, per la qual cosa, en votar, no es pot canviar l'ordre de preferència de candidats i candidates en la llista.

El nombre d’eurodiputats per cada país és aproximadament proporcional a la seua població, però seguint una proporcionalitat decreixent: cap país pot tindre menys de 6 ni més de 96 eurodiputats, i el nombre total no pot ser superior a 751 (750 més el president). En cas d’eixida del Regne Unit durant aquest període, el nombre d'eurodiputats seria de 705.

Les eleccions europees es caracteritzen per diverses normes comunes: sufragi universal directe, regla de proporcionalitat, igualtat entre homes i dones, vot secret i mandat de cinc anys renovable.

Tots els estats apliquen aquestes mateixes normes democràtiques de base, si bé cada país es regeix per les seues pròpies lleis i costums electorals. Alguns estats divideixen el seu territori en circumscripcions electorals mentre d’altres tenen una circumscripció electoral única -com és el cas d'Espanya- i utilitzen llistes obertes o tancades; aquest últim sistema és el que s’utilitza al nostre país.

A Espanya es trien 54 diputats. En el cas de l’eixida durant aquest període del Regne Unit, el nombre d'eurodiputats passaria a ser de 59, cinc més que en les eleccions de 2014.

La circumscripció electoral és el territori nacional, així doncs, les formacions polítiques que presenten candidatures ho fan mitjançant una llista única i comuna en tot el territori nacional. Ara bé, les candidatures poden sol·licitar que l'àmbit de difusió de les seues paperetes siga inferior a l'estatal, amb una denominació, una sigla i un símbol diferents, i poden canviar els candidats i les candidates de les llistes.

La primera vegada que els espanyols van triar els seus representants a Europa va ser el 10 de juny de 1987. Posteriorment, s'han celebrat eleccions el 15 de juny de 1989, el 12 de juny de 1994, el 13 de juny de 1999, el 13 de juny de 2004, el 7 de juny de 2009 i el 25 de maig de 2014.

És a dir, el pròxim 26 de maig de 2019 se celebraran a Espanya les huitenes eleccions al Parlament Europeu.

Els diputats es distribueixen en grups polítics: no s'agrupen per nacionalitats, sinó en funció de les seues afinitats polítiques. Actualment, en el Parlament Europeu existeixen 8 grups polítics.

El nombre de diputats necessari per constituir un grup és de 25; en cada grup ha d’estar representada almenys la quarta part dels estats membres. Està prohibit pertànyer a més d'un grup polític.

Aquests grups s'organitzen internament amb la dotació d'un president (o de dos copresidents, en el cas de determinats grups), una mesa i una secretaria.

En l'hemicicle, els escons s'assignen als diputats de conformitat amb l'adscripció política d'aquests, d'esquerra a dreta, amb l’acord previ dels presidents de grup.

L'edat mínima per votar i presentar-se com a candidat en les eleccions al Parlament Europeu està establida en la legislació nacional. Si bé l'edat per poder votar és de 18 anys en tots els estats membres, excepte Àustria, on l'edat per votar és 16 anys, l'edat mínima necessària per presentar-se com a candidat en les eleccions europees varia considerablement, ja que oscil·la entre 18 i 25 anys.

La votació és obligatòria només en cinc estats membres: Bèlgica, Bulgària, Luxemburg, Xipre i Grècia, on l'obligació legal de votar s'aplica tant als nacionals com als ciutadans de la UE no nacionals registrats.

De conformitat amb l’apartat 2 de l’article 10 de l’Acta de 20 de setembre de 1976 relatiu a l’elecció dels diputats al Parlament Europeu per sufragi universal directe, no es publicarà cap resultat oficial en cap Estat membre fins després del tancament dels col·legis electorals de l’Estat membre els votants del qual siguen els últims a votar.

Actualment la Unió té 28 països membres. De moment, el Regne Unit continua sent membre de ple dret de la Unió Europea, amb tots els drets i obligacions corresponents.

Alemanya, Àustria, Bèlgica, Bulgària, Xipre, Croàcia, Dinamarca, Eslovàquia, Eslovènia, Espanya, Estònia, Finlàndia, França, Grècia, Hongria, Irlanda, Itàlia, Letònia, Lituània, Luxemburg, Malta, els Països Baixos, Polònia, Portugal, el Regne Unit, la República Txeca, Romania i Suècia.

Des de 1983 es comencen a establir els anys europeus. Amb ells es pretén sensibilitzar l'opinió pública sobre determinats temes, fomentar la reflexió i canviar les mentalitats. Les institucions de la UE i els governs dels països membres expressen el seu ferm compromís i el seu missatge polític que aquest aspecte s’ha de tindre en consideració a l'hora d'elaborar futures polítiques. Es concedeix un finançament extraordinari per a projectes locals, nacionals i transfronterers que tracten el tema al qual estiga dedicat aquell any. L'any 2018 ha sigut l'Any Europeu del Patrimoni Cultural.

L'euro (€) és la moneda oficial de 19 dels 28 països de la UE. Aquests països, que formen la denominada zona de l'euro o eurozona, són els següents: Alemanya, Àustria, Bèlgica, Xipre, Eslovàquia, Eslovènia, Espanya, Estònia, Finlàndia, França, Grècia, Irlanda, Itàlia, Letònia, Lituània, Luxemburg, Malta, els Països Baixos, Portugal. Tot i ser membres de la UE, no formen part de l'eurozona Bulgària, Croàcia, Dinamarca, Hongria, Polònia, el Regne Unit, la República Txeca, Romania i Suècia.

La zona de l'euro formada pels estats membres de la UE que han adoptat la moneda única no és estàtica: de conformitat amb el Tractat, tots els estats membres de la UE hauran d'ingressar una vegada que complisquen les condicions necessàries, a excepció de Dinamarca i el Regne Unit que han negociat una clàusula d’«exclusió voluntària» que els permet mantindre’s al marge de la zona de l'euro.

Schengenland o territori Schengen és la denominació donada al territori que comprén els estats de la Unió Europea que han acordat la creació d'un espai comú els objectius fonamentals del qual són la supressió de fronteres entre aquests països, la seguretat, la immigració i la lliure circulació de persones.

En l'actualitat formen part del territori Schengen els països següents:

Alemanya, Àustria, Bèlgica, Dinamarca, Eslovàquia, Eslovènia, Espanya, Estònia, Finlàndia, França, Grècia, Hongria, Islàndia (no UE), Itàlia, Letònia, Liechtenstein (no UE), Lituània, Luxemburg, Malta, Noruega (no UE), els Països Baixos, Polònia, Portugal, la República Txeca, Suècia i Suïssa (no UE).

Les idees en les quals s'estableix la Unió Europea es van exposar per primera vegada el 9 de maig de 1950, en un discurs pronunciat pel llavors ministre d'afers exteriors francés Robert Schuman. Aquesta és la raó per la qual el 9 de maig se celebra com una data clau per a la UE.

La melodia que simbolitza la UE procedeix de la Novena Simfonia, composta el 1823 per Beethoven, que va decidir posar música al poema "Oda a l'Alegria", escrit per Schiller el 1785.

L'himne no només simbolitza la Unió Europea, sinó també Europa en un sentit més ampli. El poema "Oda a l'Alegria" de Schiller expressa la visió idealista de la fraternitat entre els éssers humans, una visió que Beethoven compartia.

El 1972, el Consell d'Europa va convertir el tema "Oda a l'Alegria" de Beethoven en el seu himne. El 1985, va ser adoptat pels dirigents de la UE com a himne oficial de la Unió Europea.

Actualment, en el Parlament Europeu s’utilitzen 24 llengües oficials. Els documents parlamentaris es publiquen en totes les llengües oficials de la UE i els diputats tenen dret a parlar en la llengua oficial que preferisquen.

Les llengües oficials són: alemany, búlgar, txec, croat, danés, eslovac, eslové, espanyol, estonià, finés, francés, grec, hongarés, anglés, irlandés, italià, letó, lituà, maltés, neerlandés, polonés, portugués, romanés i suec.

El Parlament Europeu disposa de tres llocs de treball: Estrasburg, Brussel·les i Luxemburg. Això s'explica per raons històriques, ja que es tracta de les tres ciutats on es van instal·lar, principalment, les institucions europees després de la seua creació.

El Parlament Europeu té la seu a Estrasburg, on se celebren els períodes parcials de sessions plenàries mensuals.

Els períodes parcials de sessions plenàries i les addicionals se celebren a Brussel·les. Les comissions del Parlament també es reuneixen a Brussel·les.

Finalment, la Secretaria General i els seus servicis estan instal·lats a Luxemburg. No obstant això, per raons pràctiques, un determinat nombre de funcionaris i els col·laboradors dels grups polítics del Parlament Europeu treballen a Brussel·les.

Les eleccions al Parlament Europeu s’han de celebrar entre un dijous i un diumenge, dins dels quals els països en poden decidir la data exacta d'acord amb els seus costums i les seues normes electorals. En aquestes eleccions el període va del 23 al 26 de maig de 2019.